Valencià 2º Bach

Literatura

TEMA 1. Explica en quina mesura el context socipolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins al anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època.

La dictadura de Franco comportà l'extinció de les institucions republicanes. Declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament i d'expressió la cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens de castellanització.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. Altres partiren cap al exili. També es produeix l'exili interior, es a dir, l'autocensura per part dels mateixos autors. El nou govern tallà l'activitat dels escriptors que havien començat abans del a Guerra Civil i feia que els que començaven a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador.

La falta d'escriptors, d'editors i de lectors, així com l’aïllament dels models exteriors, féu que la narrativa es mantinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte al les tècniques modernes. En el primers vint anys de postguerra, en valencià, només es van publicar nou novel·les. Algunes responien al model del realisme del segle XIX com L’ambició d’Aleix de Enric Valor. Altres presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental com Vides Planes i L’últim serf de Maria Ibars. Per últim un grup de novel·les transmetien inquietuds catòliques com I la pau de Miquel Adlert o socials com La dona forta de Maria Beneyto.

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública y cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta el narradors treballaren sobretot la novel·la psicològica (influenciada pels estudis del psicòleg Freud y tenia com a model a Joyce) y la realista amb algunes característiques particulars com la referència constant a la Guerra Civil. També s’escrigueren novel·les de recreació d’un món mitificat.

[307 paraules]

TEMA 2. Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor.

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: Les rondalles valencianes i cinc novel·les.

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos del llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les seus rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral (estructura, situacions, personatges) i proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes distints de les rondalles tradicionals. De alguna manera fa una cosa pareguda el que feren els Germans Grimm.

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques de les rondalles, però es ací on Valor aboca més clarament les seus experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seus novel·les pretén fer crònica del període històric que va viure, des de l’òptica del panoptisme narrat els grans esdeveniments de la seua època com Tolstoi i Galdós, plasmant-hi totes les seus observacions sobre el paisatge, la geografia, la fauna i la botànica. Així, Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, la crònica de la primera guerra mundial.

Valor hi recorre a la narració en primera persona per a oferir més veraçment el material de ficció i augmentat la complicitat del lector. Els protagonistes són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya, el camp i la llengua.

Els seu espai literari es Cassana amb la geografia, el ruralisme, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geografia o cronològica.

Enric Valor ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha potenciat totes les possibilitats expressives de la llengua. Representa la continuïtat de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

[363 paraules]

TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

Si, cap al final de la seua novel·la La plaça del Diamant la protagonista grava en el pany de la porta “Colometa” el malnom que li donava el seu antic marit com a epitafi de la seua vida interior. Açò es un símptoma de profunditat psicològica.

La producció literària de Mercè Rodoreda està profundament vinculada amb la seua biografia. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura occidental, ja que es fa contemporània a partir de l’experiència de la guerra i, més encara, de l’exili.

La guerra representà per a ella el inici del seu verdader jo narratiu. L’experiència de l’exili amplià els límits del seu realisme literari, però aquesta dada biogràfica no és suficient per a comprendre Rodoreda, puix que la seua obra és també una reflexió sobre la feminitat i l’amor.

Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant, no té res a veure amb l’exili, perquè la protagonista forma part de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals e intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure bona cosa d’anys fora de Catalunya, primer a diverses poblacions de França i després a Ginebra.

En els sues contes, i també en les seus últimes novel·les apareixen exiliats, soldats i gent desprotegida que parla vagament en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i, en particular el monòleg interior. Ací és deixa sentir l’influencia de Joyce.

L’exili travessa tota l’obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans les primeres versions del que seran La plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall Trencat i La mort i la primavera. Entre aquestes opcions va optar per escriure La plaça del Diamant. Una opció literària que li va permetre reconstruir, des de l’exili, la memòria narrativa de la postguerra que transcorria a Barcelona.

[335 paraules]

TEMA 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat. Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conèixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar. El 1974 aparegueren dues tendències en la narrativa valenciana: la “novel·la del canvi” y la novel·la realista evolucionada.

La “novel·la del canvi” alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l’ordre vigent.

Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformava l’escriptura mateixa, en la qual no calia que es haguera un argument massa explícit. La narrativa “moderna” de l’època considerava al text com un discurs autònom, aliè a l’estètica del realisme. En les “novel·les del canvi” que tenien un argument més definit, els temes oposats a l’orde vigent que proposaven foren:

  • La crítica a la política i l’exigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).
  • La reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de la homosexualitat).
  • La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social per tractar-se d’unes normes coercitives, i en conseqüència, exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual.
  • El desig de modernitat i de universalisme (el món es transformava a poc a poc en una aldea global).

Altres narradors van optar per aprofundir en el llegat del realisme. Són els que empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la d’una forma més clara. En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l’argument en els records de la infantesa perduda. L’espai narratiu sol ser sol ser l’àmbit preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda. Provoca un exercici de memòria que te també coma objectiu recuperar l’idioma.

Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més harmònica, gràcies a:

  • La consolidació del sector editorial i llibrer.
  • La introducció de l’ensenyament en valencià i, en conseqüència, l’aparició de un nou públic lector.
  • La tendència a la normalització social de l’idioma.
  • La coneixença mútua del escriptors en el domini lingüístic.
  • La tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (Crim de Germania) i la novel·la generacional de Joan Francesc Mira (El desig dels dies) s’inicià un nou període en la novel·la valenciana caracteritzat per:

  • La liquidació de l’experimentalisme de les “novel·les del canvi” de la dècada precedent.
  • La continuació del model evolucionat del realisme.
  • La publicació de molt diverses “novel·les de gènere” (novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica).

[451 paraules]

TEMA 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

Els seus contes sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l'autor en la tècnica d'armar la narració curta. Cada una de les paraules que escull és insubstituïble. La seua prosa atrau perquè cada paraula, cada frase aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d’aquesta manera la restitució del seu valor original. Així les frases fetes deixen de ser tòpiques. La prosa de Monzó es tan inimitable com la de tots els grans autors.

Els contes reflecteixen la societat contemporània des de la estètica de la miopia, oposada al panoptisme, parlant de la realitat mitjançant personatges anònims i esdeveniments quotidians. Un bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals. Monzó fa que les histories esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra amb fredor els trasbalsos quotidians del sexe i l’amor.

Un altre fil temàtic és el que planteja la narració en una guia de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l’avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els seus personatges entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca d’una il·lusió que desconeixen. Els protagonistes del contes solen ser persones desorientades. Quim Monzó pensava que les relacions sentimentals i socials estan coaccionades per la societat que estableix unes conductes determinades. També s'adverteix la nova valoració moderna del temps com un bé material.

[247 paraules]

TEMA 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra, també influí en els nostres poetes l’existencialisme parisenc. Coneguts com "Grup poètic de postguerra" aquests poetes es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, el poemes se caracteritzen per:

  • Allunyament de la realitat
  • Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l’absurd del mon i de la vida.
  • Punts de vista religiosos i humanistes.
  • Tendència a l’hermetisme expressiu

El poeta d’aquest temps tractava de suggerir la realitat a través del simbolisme, potenciant la paraula poètica com a base d’un discurs procliu a la religiositat i a l’humanisme, i distanciat de la realitat immediata. Predominen les metàfores, el simol, l’hermetisme expressiu i el rigor formal.

Als anys 60, en contraposició al simbolisme, els nous poetes s’adscrigueren a l’estètica realista, més obertament crítica. Amb la publicació de: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart, comença aquesta tendència.

La poesia realista es relaciona amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l’escola marxista. Aquesta poesia tingué les següents característiques:

  • El poeta es considera una persona corrent, i no una espècie d’elegit, solidari amb la resta.
  • L’acte d’escriure deixa de ser una labor intimista o críptica. El destinatari del poema fou qualsevol lector potencial.
  • La reflexió del poeta sorgí de l’experiència real. La poesia assolí una funció social.
  • El discurs poètic deixa de ser equivoc i abstracte, per a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial. La paraula poètica deixa d’expressar un discurs simbòlic.

[274 paraules]

TEMA 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés nasqué a Burjassot. Començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i situem els seus orígens literaris en el “Grup poètic de postguerra”.

Escriure poesia fou per a ell una necessitat quasi biològica. Fou un poeta apassionat que intentava portar al límit el discurs poètic per a representar la realitat. Els seus temes són diversos: l’amor, la mort , el sexe, la por, la ciutat, el camp i la dona.

En variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera de un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble valencià. La dignitat personal y civil es un del seus valors més incontestables.

En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés que fou periodista, mantingué una actitud de cronista apassionat. Féu un inventari del personatges i dels esdeveniments quotidians amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, els sarcasmes i l’amor, Estellés expressa la gloria y la misèria d’un poble. El resultat es un discurs de crònica amarga al mateix temps esperançadora.

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

  • La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment Ausiàs March.
  • La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
  • La llengua col·loquial que aprengué a l’Horta durant d’infantesa i mantingué viva durant tota la seua vida.

La mort fascinava a Estellés. En la seua poesia no es un absurd metafísic ni metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d’un cadàver estès a la terra, de la mort concreta de la filla, d’un cementeri, d’un nínxol, d’un destí d’humiliacions continues.

Però al costat de l’atractiu de la mort, també sentí l’atracció obsessiva per l’amor, que es converteix en la espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma de diverses sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la seua poesia és la cruesa amb que va a tractar l’experiència del sexe, insòlit en la literatura de la nostra llengua anterior, i poc freqüent en la posterior. En general, el cos de la dona és una font de metàfores. En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d’intensitat, tant quan parla d’amors furtius com quan evoca l’amor conjugal.

[434 paraules]

TEMA 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

L’obra de Espriu és de una poesia complicada, caracteritzada per la mescla d’un intel·lectualisme extrem i d’un descriptivisme sovint càustic.

En el seu primer llibre, Cementiri de Sinera, Espriu va evocar un món destruït per la guerra. Els quatre llibres següents: Les hores, Mrs.Death, El caminant i el mur, Final del laberint, formen l’anomenat cicle líric. Aquests llibres tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La posició mística canvià en La pell del brau, el llibre de més ressonància de la seua producció. La poesia de Espriu considerada metafísica se torna realista. L’obra va semblar extremadament moderna a pesar de que el poeta es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell del brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i emprava tècniques antigues. El llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d’una nova actualitat del poeta.

[218 paraules]

TEMA 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.

Al començament de la dècada del 70 es recupera l’obra de J.V Foix i es publicaren dos llibres cabdals, Els Miralls de Pere Gimferrer i Poesia rasa de Joan Brossa, que superaren el realisme i inclinaren la poesia en la nostra llengua de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no-realista presenta les següents característiques:

  • Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta és introduir al lector dins del text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
  • Pràctica rebel: el discurs poètic es considerà aliè a la lògica del realisme. S'utilitza el simbolisme, el surrealisme, etc.
  • Nous valors de la paraula poètica: deixa d’utilitzar-se per a narrar. S'empra per a suggerir i evocar, signe d’identitat d’aquesta poesia, amb ambigüitat i imaginació.
  • La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d’accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives. El poema deixa de ser diàfan per a ser hermètic.
  • Nous arguments: el poetes plantejaren punts de vista innovadors (al igual que en la narrativa de la mateixa època): la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors tradicionals, el desig de modernitat i l’afany d’universalisme.

L’any 1973 la poesia en la nostra llengua s'allunyà del realisme. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer. Amadeu Fabregat fixà en l'antologia generacional Carn Fresca aquest canvi d’orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si amb els mateixos paràmetres. Els poetes elaboren una visió de la realitat des del "jo", a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. S’acceptà el mestratge de tots el grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Espriu, Estellés, Ferrater, etc.

Als anys 90 els poetes abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com impulsors d'una transformació social. Tendiren cap a l'autobiografisme i l'intimisme i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l’obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusions i menys rotunds.

[384 paraules]

TEMA 10. La poesia de Miquel Matí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

El seu tó popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. La seua constant referencia a la situació catalana havien fet que molts dels seus poemes foren citats per polítics i altres dirigents socials. També molts cantants van posar música a les seues creacions, cosa que engrandí encara més la seua popularitat.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes de la seua evolució: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís amb el seu poble, el pas del temps i el balanç de vida. Metaforitza la seua vida personal amb la vida social de Catalunya.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu amb un temps obert, exterior i social. La suma d’aquestes dues veus configuren en un tot el seu discurs, que ha evolucionat i ha oscil·la segons les vicissituds de la seua biografia personal i el canvis de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol, poeta compromès amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres valors humans: la sinceritat, l’autenticitat i la solidaritat.

[207 paraules]

TEMA 11. Descriu la renovació teatral del període que va de de la postguerra fins als anys 70

A València, el públic demanava teatre d'evasió, i es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet, com ara la revista musical La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. El mateix 1946, autors com Faust Hernàndez i Rafael Martí plantejaren en la premsa que l’escena valenciana s’obrira a nous plantejaments escènics i que tocara arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat i en els problemes del públic.

A Catalunya, el 1955 es fundà L'Agrupació Dramàtica de Barcelona, companyia de teatre que aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Programaren clàssics (Shakespeare i Txèkhov), editaren traduccions (Ionesco, Greene o Brecht) i posaren en escena obres d'autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. En 1960 es fundà L'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.

Joan Oliver (Pere Quart), va escriure comèdies en què criticava mordaçment la burguesia. Joan Brossa fou el major representant del teatre d'avantguarda, inclinat a les formes surrealistes. Feu un important treball en la investigació teatral. Escrigué una obra dramàtica abundant (poesia escènica), basada en aspectes de la vida quotidiana. Manuel de Pedrolo es centra en el tema de la llibertat, amb coincidències amb el teatre de l’absurd de Beckett o Ionesco (Denuncia els forats en el teixit de la societat).

En l'àmbit valencià, la renovació fou possible quan diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana (Secció de Teatre de Lo Rat Penat, Aula Ausiàs March de la Universitat i Ateneu Mercantil de València). En aquells ambients aparegué una nova generació de dramaturgs, més ben formats, entre els quals cal destacar Martí Dominguez i Barberà, Francesc de P.Burguera, Rafael Villar i Joan Alfons Gil Albors.

[306 paraules]

TEMA 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, però només presenta una etapa central sòlida en la dècada del 50. Pedrolo planteja una reflexió rigorosa y complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietats sobre alguns interrogants absurds: la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l’afany de revolta i les seus dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira).

Els personatges de Pedrolo habiten en un món tancat que les separa de manera radical de l’espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l’espai exterior. Escènicament, aquest conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: (Cruma, Nostra mort de cada dia).

Preocupat per la condició de la persona en un sentit transcendent, però compromès amb un lloc i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes del teatre de l’absurd (Denuncia els forats en el teixit de la societat).

El seu teatre és pessimista perquè pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifique que no tinguen interès pel mon dels altres. Els personatges viuen presoners del presents, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, es a dir, els seus personatges presenten un certa paramnèsia (malaltia mental), perdre la consciencia del passat i tenir que constantment actualitzar el present, se troben insegurs per fer una cosa distinta per por a perdre allò que tenen. Un exemple de paramnèsia en la literatura castellana lo trobem en El Entenado de Juan José Saer.

[340 paraules]

TEMA 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

Als anys setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent, descendents del teatre de cambra i del teatre universitari. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l’escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l’espectacle i en el procés de producció.

Hui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal dels espectacles, però s’han implicat més em el procés d’elaboració del muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l’escriptura teatral. D’una banda, el text s’ha alliberat d’antigues convencions, i d’altra s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció del personatge, etc. El retorn a la centralitat del text dramàtic ha passat per un procés de depuració del plantejaments textuals tradicionals. La simbiosi entre autor, director i actors ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi haja autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Carles Alberola o Sergi Belbel.

En l’àmbit valencià, a partir de l’últim quart del segle XX s’han consolidat nous actors teatrals, entre els quals destaquen Rodolf Sirera i Manuel Molins. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians, de melodrames i comèdies. També ha escrit obres que són propostes dramàtiques experimentals: Els viatgers de l'absenta, Ombres de la ciutat. Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica, amb obres com El verí del teatre, molt representada arreu del món, o la comèdia Indian Summer. Sirera també ha fet diverses adaptacions, i des de 1995 escriu sèries televisives.

Aquest autors dramàtics plantegen les seues obres tenint en compte l'ús coherent dels recursos teatrals, com ara la configuració del personatges, les gradacions climàtiques de l’argument l’explotació dels esdeveniments i la dosificació premeditada dels efectes teatrals perquè l’espectador (o el lector) puga anticipar-se a l’actuació projectant-hi les seues pròpies hipòtesis.

Hi ha diverses tendències en l’escriptura teatral actual. Per un costat, una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en un línia de recerca expressiva que combina l’experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel.

Per altra banda, una dramatúrgia en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i s'ompli de dubtes, silencis, omissions i interrogants, i la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica.

Finalment, hi ha autors dramàtics, com Toni Cabres i Manuel Dueso, que s’interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial. També existeix la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les telesèries que, com en el cas de Paco Mir i Jordi Galceran, es decanta per una comèdia fàcil per a arribar a un major nombre d’espectadors.

[492 paraules]

TEMA 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

En els anys seixanta Josep Maria Benet i Jornet es va formar en les lectures populars i els serials radiofònics. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i va freqüentar l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual). No li van interessar el teatre de l’absurd, el de Bertold Bretch ni el teatre existencialista.

En el teatre de Benet i Jornet ha l’evolució següent:

  • Del realisme social dels primers temps a la recerca d'un territori mític(Cançons perdudes).
  • Les obres del cicle de Drùdania (Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna, La nau).
  • L'apropament de Harold Pinter (PN de Literatura 2005)
  • El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa quasi impossible.

En el teatre de Benet i Jornet l'entorn pesa d’una manera aclaparadora sobre els éssers humans, els condiciona, els configura i el s deforma. Durant el primer anys de la seua producció l’entorn feia els personatges infeliços o cruel, i es manifestava clarament injust. Més avant s’ha transformat ha abocat el personatges a la dificultat d’expressar-se.

Benet ha adaptat com a guions cinematogràfics diversos textos teatrals i ès un dels referents fonamentals en el camp del guió televisiu de ficció, especialment per les seues aportacions en la la professionalització de la figura del guionista, en la creació d’un model autòcton de sèries de ficció populars i de qualitat, i en la difusió televisiva d’adaptacions de textos de referència de la literatura catalana.

Va començar fent guions per a TVE i va crear la primera sèrie diària de tot el territori espanyol (TV3: Poble Nou). També a sigut director argumenta de les sèries Rossa i Nissaga de Poder, així com en la telenovel·la Laberint d'ombres, i algunes més.

La bona relació del teatre de Benet amb els plantejaments escènics dels joves directors, com Sergi Belbel, també ha contribuït a fer que els més joves el tinguen de referencia. És un autor d’una trentena d’obres, entre les quals: Una vella, coneguda olor, Berenàreu a fosques, Revolta de bruixes, Descripció d’un paisatge i Olors.

A obtingut diversos premis importants, entre els quals figuren el Premi Blanquerna de Comunicació 2010 i el Max d’Honor 2010.

TEMA 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’epoca

Fuster és autor d’una extensa obra literària d’una gran diversitat temàtica. Les seus reflexions se centren en l’esser humà, tant en aspectes bàsics i quotidians com en les inquietuds generals de la seua època. Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els articles de diari de Fuster són assajos en miniatura.

Amb El descrèdit de la realitat començà una brillant carrera d’assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà molts altres títols en què tracta diversos aspectes de la cultura, de la vida quotidiana, de la història, de la política: Les originalitats, Figures de temps, Indagacions possibles, Judicis finals, Diccionari per a ociosos, Cansar-se d’esperar, L’home, mesura de totes les coses, Consells, proverbis i insolències, Examen de consciència, Diari 1952-1960, Babels i babilònies y Sagitari. Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic, en què es pot constatar la influència dels moralistes i els racionalistes francesos, de Montaigne als enciclopedistes.

La temàtica del seua llibre Diccionari per a ociosos és heterogènia , ja que Fuster hi reflexiona , d’una manera desimbolta i sovint provocativa, sobre l’amor, la bellesa, la guerra, els diners, el nacionalisme, la novel·la, el sexe, etc. L’autor analitza aquests tòpics universals amb una actitud equilibrada i elegant, amb un punt d’ironia, d’escepticisme crític i d’erudició, que no els fa incomprensibles, sinó perfectament accessibles per a un lector mitja.

Des del primer moment també publicà treballs erudit, amb obres com Ausiàs March: Antologia poètica i altres. En 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El país Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes dels valencians. També escrigué Combustible per a falles, L’albufera de València, Un país sense política, Destinat sobretot a valencians i Ara o mai.

Fuster escriu els assajos en un estil característic:

  • Intensifica l’expressivitat: usa interrogants, punts suspensius, preguntes obertes i reflexions soltes a fi de cridar l’atenció del lector.
  • Usa un llenguatge connotatiu: recorre als eufemismes de doble sentit i subratlla determinades paraules amb una intenció de singularitzar-les.
  • Té un to irònic: a vegades també s’expressa amb una gran causticitat (sarcasme)
  • Empra modismes populars i expressions col·loquials: utilitza aquests recursos per a crear una sensació de diàleg, ja que la seua prosa és bastant directa.

Fuster fou un humanista del segle XX, un lliurepensador que incorporà el seu examen de consciència a analitzar qualsevol fet. Amb una mentalitat crítica i una actitud racionalista creà una literatura d’idees que elevà a un nivell sense precedents.

La força de la seua personalitat intel·lectual i l’extensió de la seua obra han superat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta fou una de les figures més representatives i més influents de la nostra cultura.

[478 paraules]

EMA 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

Joan Francesc mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura. Mira ha aprés de Fuster els recursos essencials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, maneja molt be la ironia i és un veritable mestre de l’adjectiu.

Els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres no més veurien aspectes superficials. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat.

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític.

És un escriptor plenament arrelat a la seua terra, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancades, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l’experiència vital, per la lectura i per la seua dedicació a l’escriptura. Els clàssics i l’humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d’examinar la vida.

[251 paraules]

Figures Retòriques

Figures fonètiques:

Al·literació: Repetició dels mateixos sons. Reproduir algun tipus de so imitant un soroll. Example: “i roda com un carro el tro de guerra (Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, Introducció)”

Cacofonia: Repetició de sons per a crear una composició desagradable. Produir una sensació acústic desagradable sobre allò que descriu. Crear una valoració subjectiva negativa.

Onomatopeia: Paraules creades per a imitar sons reals. Intenta crear una relació acústica. Example: quicquiriquic imita el son del gall.

Figures morfosintàctiques:

Asíndeton: Omissió de la conjunció de coordinació. Provoca rapidesa i dinamisme.

El·lipsi: Supressió de una paraula o més. Variació del asíndeton.

Enumeració: Successió d’idees, fets, atributs, conceptes o imatges referits a una mateixa cosa. Crea la sensació de condensació informativa.

Epítet: Adjectiu que remarca una qualitat que ja és inherent al substantiu. S’empra per a introduir subjectivitat o evocar.

Hipèrbaton: Alteració del ordre lògic de la frase. Per a ressaltar paraules claus. També com la alteració de la vida interior del poeta.

Polisíndeton: Repetició d’una conjunció. S’empra com a intensificador, per a donar més força a l’expressió.

Figures lexicosemàntiques:

Al·legoria: Metàfora continuada. Empra un tema per a explicar un altre amb metàfores. Com un paràbola explicada.

Antítesis: Oposició de conceptes per mitjà de mots, pensaments o expressions de sentit contrari però complementaris. El significat dependrà de allò de lo que parlen.

Ironia: Expressió d’una intenció amb un llenguatge de significat aparentment contrari al sentit que s’afirma, com a retret o burla.

Comparació Relació entre dos elements.

Metàfora: Identificació entre elements.

Metonímia: S’utilitza la paraula que designa a la part per a expressar la totalitat.

o

Personificació: Atribució de qualitats humanes a coses o éssers que no ho són.

Formació Paraules

Per a veure el esquema en una pestanya nova pica ací